Earth (2023)
Una pila gegantina de cartes, en concret 364 que es redueixen a 358 si traiem les del solitari, ben atapeïdes d’icones i text pot fer que la primera vegada que veiem aquest joc ens fem enrere atemorits per tot aquest contingut. Però si ens hi llencem i comencem a jugar-lo veurem que tot lliga a la perfecció i que ens trobem davant d’un trencaclosques que demana molta atenció, però on les peces encaixen a la perfecció i on tot té sentit i lògica.
Sí que haurem d’estar pendents de molts elements alhora, com ara els objectius que hauran determinat les quatre cartes de fauna inicials, la producció de brots, la creixença dels arbres, omplir les fileres, columnes i diagonals amb les condicions exigides a les cartes que formen la nostra illa/graella de 4 x 4, l’anar descartant cartes per convertir-les en compost, les accions immediates, les accions activades pels diversos colors... en fi una llista tant llarga que la partida ens passarà volant i que no ens deixarà ni una sola dècima de segon en mans de l’avorriment.
Quan comencem el joc ja haurem de prendre la primera decisió. Si comencem per la versió bàsica tindrem a les nostres mans una carta de clima i una d’illa, totes dues amb dues cares, una de les cares ens donarà possiblement força recursos i pocs punts, mentre que l’altra ens donarà més punts però pocs recursos. Després i durant la resta dels joc haurem de triar entre quatre accions: plantar, compostar, regar o fer créixer els arbres tenint sempre en compte que el jugador actiu farà la versió més potent de l’acció, mentre que la resta la farà de forma més limitada, com al gran clàssic que és Puerto Rico. El que si faran tots els jugadors són les accions que hi hagi a les seves cartes d’illa que coincideixin amb el colors (verd, plantar; marró i multicolor per compostar...) de l’acció triada pel jugador actiu.
Com podeu veure i com ja hem dit anteriorment un joc que no us permet badar ni un sol segon i on no tindreu temps durant la partida per veure la qualitat de les imatges que il·lustren les cartes o la bellesa de la nostra illa plena de brots i arbres. Això ho deixarem pel final, quan en acabar el joc no puguem evitar fer una foto per tal de conservar un record d’aquesta preciositat estètica, estratègica i mecànica que és el joc creat per Maxime Tardif i que durant l'any passat i l'actual ha aconseguit un bon grapat de premis i nominacions.
Challengers (2022)
Crear un enèsim joc de deckbulding és una aposta arriscada. Aquesta mecànica la trobem actualment a tot arreu, a vegades com a bàsica o única, d’altres com una més de les moltes que formen el joc. Per tant llençar-se a crear un joc format per 336 cartes on ens limitem a anar millorant el nostre equip de lluitadors per poder-nos enfrontar als contrincants amb més garanties de victòria, no sembla en principi una opció destinada a tenir èxit en el competitiu mon dels jocs actuals.
Però Johannes Krenner i Marcus Slawitscheck aconsegueixen sortir-se’n d’aquest difícil repte i ho fan amb dues armes ben concretes, simplicitat i originalitat. La primera fent que els enfrontaments siguin ben senzills, anar apilant cartes fins a igualar o superar el valor de les que té el contrari. La segona, i aquí rau el punt que converteix Challengers en un producte ben interessant, la forma en que es fan els enfrontaments.
El joc admet fins a vuit jugadors i per tant es converteix en un entreteniment apte per a un nombrós grup d'amics o una festa familiar. Peò no us imagineu ara un embolic impressionant i un entretorn matador, ja que els enfrontaments entre els jugadors sempre són d’un contra un i a cada ronda hem de canviar de rival, de forma i manera que tots acabarem jugant contra tots i gairebé no tindrem temps d'escalfar la cadira perquè anirem canviant de lloc a taula. És a dir que a la simplicitat del joc li hem afegit ara rapidesa, interactivitat total i zero temps d'espera. I un plus final, després del xivarri i la gresca inherent a la naturalesa del joc i quan tothom ha jugat contra tothom hi ha una darrera contesa, els dos participants que han aconseguit més punts s'enfronten en una final èpica. En aquest moment es creen bàndols de suport de l'un i de l'altre i tenim una micropartida que si bé només implica de forma plena dues persones és contemplada de forma ben activa i interessada per tothom.
Tenim per tant entre les mans no només un joc de construcció de piles, sinó una autèntica competició, un veritable torneig que ens fa sentir com a seleccionadors d’un equip que barreja membres tant dispars i curiosos com aneguets de goma, extraterrestres, cotxes de fira i homes llop i que converteix Challengers en un producte ben atractiu i que enganxa i que, amb el seu elevat nombre de participants, fa realitat la famosa dita de quants més serem, més xalarem.
