AquaSphere (2014)
Programar un robot o activar-lo. Aquest podria ser un resum ultra-compacte i simplista alhora d’AquaSphere. Un resum que no sembla lligar gaire amb la nota de complexitat (3,68) que li atorga la bgg. I és que la simplicitat o limitació d’accions possibles no té res a veure amb la profunditat estratègica d’un joc, fet que podria tenir com a exemple paradigmàtic el go.
Penso que podem afirmar que la complexitat d’AquaSphere supera de forma clara la de l’obra més coneguda d’Stephan Feld, Castells de Borgonya, i és que aquí malgrat que les accions només són les dos que obrien el nostre comentari (hem obviat una tercera acció, passar), el ventall de possibilitats i com encadenar-les de forma òptima és un repte clarament aclaparador.
Quins són doncs els elements i opcions a tenir en compte quan hi juguem? Primer totes les possibilitats d’accions dels robots quan els activem que són set: ampliar el laboratori, aconseguir una carta de recerca, guanyar temps, eliminar pops, una estranya plaga de mal contenir i que ens pot restar molts punts, posar submarins a un sector de l’estació subaquàtica, obtenir cristalls o l’opció comodí, però no un comodí qualsevol, sinó un de limitat, ja que és el del sector on es troba el nostre científic.
Per acabar d’embolicar la troca, no totes aquestes possibilitats seran al nostre abast, ja que quan programem els nostres robots ho haurem de fer al centre d’investigació, on haurem de seguir un camí que mai no ens permetrà jugar amb totes les opcions, sinó que cada decisió suposarà triar una via i deixar de banda alguna altra possible acció. Resumint, cada tria suposarà un sacrifici, fet que farà extremadament difícil aconseguir la combinació òptima.
Aquest camí no serà sempre el mateix, ja que a cada ronda les fitxes d’acció es distribuiran de forma diferent i això farà que allò que ens quedava tant ben lligat i ordenat com per exemple, aconseguir primer temps i després situar un submarí, ara s’ha desfet i ha situat aquestes dues accions a camins ben diferents i excloents.
Com a tots els jocs d’en Feld, això sí, aconseguirem punts de mil-i-una maneres, per majories, per situar submarins, per tenir sectors amb lletres diferents, per cada cristall que sigui a les nostres mans, pels pops eliminats, per cartes aconseguides, pels robots que hem tret del nostre tauler personal, pels rellotges sobrers... Tot i que també hi haurà penalitzacions que vindran determinades pel octòpodes que infectin els nostres sectors de l’estació subaquàtica.
Mecàniques del joc? Excepcionals, la programació d’accions i els combos formen un engranatge perfecte, al que hem de parar molta atenció i que rutlla de forma òptima, com és habitual a totes les obres d’Stefan Feld. Estètica del joc? Bona i tradicional alhora, com era d’esperar de Dennis Lohausen, autor de dissenys tant coneguts com el Viatges de Marco Polo o Terra Mística. Ambientació del joc? Com a molts euros força postissa, ja que en cap moment tenim la impressió de ser sota el mar treballant a un centre d’investigació, potser l’únic element immersiu és aquesta estranya plaga d’octòpodes que, tot i que menys perillosos que el monstre d’Alien, si que poden engegar en orris tots els esforços fets durant la partida. Una partida que us farà treballar les neurones a un alt nivell i que de ben segur voldreu repetir per tal d’esmenar tots els errors i badades que fareu la primera vegada que s’acosteu al joc.
