Caylus 1303 (2019)
Actualitzar, optimitzar o descafeïnar? Què ha pretès William Attia en fer aquesta nova versió del seu joc més conegut i valorat? Si recollim les respostes d’un grup considerable de jugaires veurem que apareixen totes tres i tothom tindrà arguments per abonar la seva opinió, per tant el millor que podem fer és intentar una breu comparativa per tal de veure el canvis més importants entre l’una i l’altra.
Si comencem per l’estètica no hi ha color, l’antiga capsa i l’antic tauler pertanyen a aquest conjunt de jocs que podrien presentar-se amb moltes possibilitats d’èxit al concurs de joc més lleig de la història, però tothom té clar que l’important d’un joc no és l’embolcall exterior, sinó les seves mecàniques, el seu funcionament, allò que vivim i patim durant la partida.
L’antic Caylus era un joc angoixant, cada cop que posàvem un treballador havíem de pagar per fer-ho. Quan algú decidia passar rebia una moneda mentre que els que volien continuar n’havien de pagar i el preu s’anava incrementant a mesura que més jugadors decidien plegar. Ara les monedes han desaparegut i quan algú passa només s’incrementa el cost en treballadors, dos per acció en comptes d’un de sol.
Un altre punt que s’ha suavitzat fa referència al castell. Abans no contribuir a la seva construcció aportant un lot de tres productes suposava perdre punts, ara el rei és més tolerant i no ens castiga si no ho fem, sí que ens continua premiant però si li portem l’ofrena. Podríem dir que el monarca s’ha afegit a les noves pedagogies i per tant ha eliminat els càstigs i només conserva les recompenses.
I que ha passat amb les dues figures principals del joc el prebost i el bailiff (versió anglesa), bailli (versió francesa) que en una traducció creativa a l’espanyol passava a ser l'administrador en comptes de l’agutzil? El segon ha desaparegut, però es conserva el primer, per tant els amants de fer la guitza als companys de joc desplaçant-lo per tal d’inutilitzar algunes posicions podreu seguir gaudint d’aquest brètol a cavall.
I no serà aquesta l´única interacció agressiva del joc, si aconseguim el favor del rei en podrem fer una altra. La nova versió de Caylus ha afegit una sèrie de personatges que ens permeten realitzar accions extres o en potencien les que tenim i aquests personatges poden ser robats. N’hi haurà prou amb tenir content sa majestat per pispar-li el que ens interessi a un altre jugador.
I una darrera curiositat relacionada amb el nom de la nova versió, Caylus 1303. En una entrevista feta al seu autor va dir que aquest número era el resultat de sumar 14 anys a l’època en que es situava l’acció del joc original, 1289... i per què catorze anys? perquè és el període transcorregut entre l’aparició del Caylus original i aquesta remodelació que avui comentem.
Amb quin ens quedem doncs? Doncs farem un veredicte salomònic i direm que Caylus 1303 és un joc per al grup de tardes del nostre club, mentre que l'original és més adient pel grup que comença a jugar a les vint-i-una hores i alguns dies acaba passades les dues de la matinada.
Dungeon Raiders (2018)
Cinc passadissos, cinc nivells a explorar i a cada planta cinc masmorres, algunes ben obertes d’altres tancades amb pany i forrellat. Què s’amaga rere les gruixudes portes que no ens permeten veure l’interior? Espases, boles de vidre, torxes, monedes, pocions curatives... o monstres esgarrifosos que afegiran noves ferides a les que ja arrossegàvem abans d’entrar?
Cada jugador encarnarà un personatge amb habilitats diferents, però per apoderar-nos dels cobejats objectes que ens ajudaran en la nostra exploració dels lúgubres passadissos o per defensar-nos dels monstres sempre farem el mateix, treure una de les cinc cartes numerades d’u a cinc que tenim a la mà, les compararem amb les dels nostres companys i el resultat determinarà allò que passarà.
Guanyarem recursos en funció de l’ordre marcat pel valor de la carta que hem posat a taula, però compte! el joc té una mecànica diabòlica i a vegades no ser el primer pot ser força rendible, posem un exemple: juguem quatre persones i ens topem amb una habitació amb dos tresors, el primer amb quatre monedes, el segon amb dues. Tres jugadors moguts per l’ambició trien un número alt i posen la carta amb valor quatre, el darrer es conforma a treure un dos. Hi ha tres empatats amb la licitació més alta i per tant es repartiran les quatre monedes amb la qual cosa els pertocarà una a cadascú, mentre que el que només ha posat un dos es quedarà amb el segon tresor i per tant guanyarà dues monedes.
L’altra situació que ens farà patir serà l’enfrontament amb els monstres. Imaginem que necessitem una força de 12 per eliminar-lo, sóc un misèries i poso un dos, esperant que els altres companys treguin tresos i quatres, o fins i tot cincs per tal de combatre’l i jo em guardo la carta amb el cinc per les properes cambres... Clar que si no sumem 12 entre tots i jo trec la carta més baixa haurem perdut el combat i em tocarà rebre totes les ferides...
El rentat de cara que s’ha fet de la versió original de l’any 2011, suposa una doble millora, per una banda estètica i per l’altra, i això és més important, elimina la possibilitat de morir durant el joc, fet que implicava deixar al difunt fora de la partida. Ara tots aconseguim escapar i senzillament qui té més ferides queda eliminat del recompte final de punts.
En resum, Phil Walker-Harding ha renovat amb total encert un joc on la diversió, el mirar contínuament els companys per veure quines cartes queden a les seves mans, la malfiança i la mala baba s’equilibren a parts iguals i on guanyarà qui aconsegueixi sobreviure i hagi fugit de les masmorres amb el màxim de diners.
