Le Havre (2008)
Collita de cereals al final de la ronda, vaques que crien... No, no estem parlant de l’Agricola, sinó de Le Havre, una altra creació del mateix autor, Uwe Rosenberg. Aquest fet i la poca diferència temporal entre l’un i l’altre, un any, fa que hi hagi moltes semblances, però això no evita que també hi hagi diferències considerables i és d’aquest segon aspecte que hi parlarem.
Un primer punt podria ser la forma de puntuar, més feixuga tant a l'Agrícola com al Caverna, ja que en els dos casos hem de tenir en compte molts elements a l’hora de fer el càlcul final, mentre que aquí és extraordinàriament simple, només cal comptar els diners que tenim al final, bé en monedes, bé indicats al marge superior esquerre de les cartes d’edificis o vaixells que tinguem en acabar la partida.
Com aconseguirem aquestes diners? Doncs gràcies a l’ús dels recursos que obtindrem a cadascun dels nostres torns, uns recursos que podrem fer servir per aconseguir edificis, per processar-los i obtenir més beneficis o simplement per carregar-los als vaixells i vendre’ls.
Una altra diferència important estarà relacionada amb el menjar que hem de donar als nostres treballadors. A l’Agrícola la tensió per no tenir-ne prou és constant, en canvi aquí, com també passa al Caverna, la tensió és menor ja que els diners poden servir per cobrir les necessitats alimentàries.
A banda a Le Havre no anirem incrementant el número de treballadors amb nous naixements, tindrem sempre un sol peó, però si us penseu que això ens permet oblidar-nos totalment d’aconseguir aliments aneu ben errats, n’hi ha un de sol però la seva gana s'incrementa de forma continua i així ens podem trobar que mentre que en començar el joc n’hi ha prou amb un sol aliment, a la darrera ronda potser ens caldran sis racions.
Un altra diferència la constitueixen les cartes, segons n’anem comprant i passem a tenir més edificis, es multiplicaran, no només les nostres opcions, sinó també les de la resta de jugadors, ja que tothom pot utilitzar els edificis de tothom, pagant això sí, menjar o monedes al seu propietari.
I aquí en els edificis rau el punt més maquiavèl·lic del joc, tant a l’Agrícola com al Caverna un cop s’ha acabat la ronda els treballadors marxen del lloc que ocupaven deixant lliures tots els emplaçaments. Aquí però, podem deixar la nostra fitxa sobre un edifici i limitar-nos a fer accions de vaixell sabotejant totalment als altres jugadors. Afortunadament a l’última ronda qualsevol posició pot estar ocupada per més d’un jugador, cosa que no deixa de ser una petita compensació final.
Podríem acabar dient que Le Havre és un joc amb unes mecàniques simples i fàcils d’explicar, però difícil de controlar, dues característiques que no acostumen a anar plegades i que demostren el gran nivell del seu creador.
Ra (1999)
Disparar la Subhasta o ficar la mà a la bossa i treure una lloseta més? Aquesta és la pregunta que ens fem contínuament mentre juguem a Ra, una pregunta que va acompanyada de contínues mirades als altres jugadors per tal de saber que tenen i quant poden apostar. Fets que plegats generen una tensió contínua.
La part de push your luck és tremendament addictiva. A vegades no voldrem parar amb l’esperança de treure aquella inundació o aquell déu que tant necessitem, d’altres per veure si surt un desastre i així fem la guitza al jugador del costat que s’està mirant amb ulls cobejosos els edificis que hi ha a la zona de subhastes, però... i si em surt una rajoleta de Ra i per tant activo la subhasta quan menys m’interessa?
També l’acció de subhasta té sovint dues cares amb la qual cosa ens afegeix un nou dubte i una nova decisió. Pagar amb un disc solar de valor alt ens atorga sense cap mena de dubte els elements que han aparegut, però com que haurem de deixar-lo al centre del tauler i agafar el que hi ha, potser canviarem un disc de valor 13 per un de valor 2, amb la qual cosa estic posant en perill la meva capacitat de licitar a una propera ronda, és a dir, estic aconseguint un guany momentani a canvi d’un sacrifici futur. Tenim doncs una nova pregunta, hi participo o passo?
Com podeu veure estem davant d’un joc que és simple de normes, però ple de decisions, dues característiques que converteixen la creació de Reiner Knizia en un dels millors jocs de subhastes que mai s’han creat i que justifiquen plenament que malgrat els seus 25 anys d’existència encara estigui molt amunt en la classificació de la BGG. Ah! I si tot això no us sembla prou motiu com per afegir-lo a la vostra col·lecció feu un cop d’ull a l’edició de luxe que es va fer el 2023 i ben segur que haureu de fer un gran esforç per no córrer a comprar-lo.
