Brass Birmingham (2018)
Com que a tot arreu s’ha parlat abastament de les virtuts d’aquest joc que des del 18 de febrer del 2023 ocupa la primera posició a la BGG penso que paga la pena començar destacant els aspectes que han provocat alguns comentaris crítics de diversos jugadors a diferents partides de Brass jugades al club i que per tant podríem considerar negatius o, si més no, no completament reeixits. Els podeu considerar propis de perepunyetes, però penso que no els hem d’amagar si estem jutjant la que des de fa més de tres anys es considera l’obra mestra dels jocs de taula.
El primer seria el tauler principal, des d’un punt de vista estètic res a dir,
reflecteix d’una forma molt immersiva el Black Country, una denominació que va
aparèixer a la dècada dels 40 del segle XIX per anomenar una de les regions
bressol de la revolució industrial. La imatge d’un verd brut, fosca i atapeïda
de ciutats que hi veiem és un fidel reflex d’una zona on la intensa activitat
minera i les fàbriques de carbó, ferro, acer i vidre omplien el cel de fum i
sutge durant el dia, mentre que a la nit la foscor es feia més dramàtica en
ser il·luminada amb la rojor de les foses i alts forns atorgant-li un aspecte
ben proper a les fondàries del infern i ben allunyat de l’idíl·lic verd de la
campanya anglesa. Què podem retreure doncs amb una ambientació tant acurada?
Quina pega hi podem trobar? doncs el poc contrast entre fons, ciutats i noms
que fa que de vegades sigui difícil identificar-les, dificultat que ben sovint
compren també les connexions.
El segon seria la laboriositat del setup, i dic seria perquè cada cop més els
jocs tendeixen a fer que aquesta fase sigui un autèntic calvari, amb infinitat
de peces a situar de forma correcta, per tant no podem acusar Brass d’un pecat
que a hores d’ara és general i fins i tot sovint més greu.
El tercer, els pagaments a fer per la instal·lació de les diverses industries,
canals i ferrocarrils que fan que contínuament estiguem pagant i reclamant
canvi, fet que de tant en tant ens porta a sentir-nos més com a caixeres d’un
supermercat que com a jugadors.
El quart algunes diferències en el comportament dels recursos que a primer cop
d’ull semblen arbitràries i que provoquen força embolics en una primera
partida, un carbó que necessita connexions, un ferro que sembla
teletransportar-se, una cervesa que si és meva pot moure’s lliurement, però
que si és d’un altre jugador demana canals o ferrocarrils, fets que costa
memoritzar i assimilar fins passada una bona estona i després d’un parell
d’errades o badades i que fa que algunes persones diguin en acabar que mai més
tornaran a jugar al Brass. Des del meu punt de vista un error imperdonable.
La pregunta després de llegir tots aquests comentaris és òbvia, amb tots
aquests entrebancs com pot ser que el joc de Martin Wallace ocupi des de fa
temps la posició d’honor a la BGG? Doncs la resposta també és prou clara.
Perquè ens trobem davant d’un Eurogame completament immersiu, amb una durada
perfecta, una ambientació genial, que ens fa suar de valent i amb una
interacció brutal.
La necessitat continua d’algun recurs, sigui, carbó, ferro, cervesa o diners,
l’obligació de planificar i ordenar les accions per tal de no trobar-nos sense
res a les mans i sense cap objectiu interessant assolible, la necessitat
freqüent de demanar préstecs que ens hipotequen o ens fan baixar el nivell
d’ingressos, la possibilitat d’aprofitar-nos dels esforços dels altres fent
servir les connexions que han construït, l’actuació parasitària d’aconseguir
treure punts a partir de les industries dels altres jugadors amb la
construcció de canals o ferrocarrils nostres al seu voltant, la rapinya
constant de materials, les pujades i baixades dels preus de carbó i ferro
segons com funcioni la producció d’aquests materials, la dispersió dels
mercats i la tensió per arribar-hi que ens obliga sovint a tocar vàries tecles
alhora, l’atzar continu a l’hora de completar la nostra mà amb les dues cartes
que agafem al final del nostre torn, el sacrifici d’una carta que potser ens
faria servei més endavant per tal de realitzar una millora, ... En fi tot un
conjunt de mecàniques i accions que ens fan viure intensament el naixement
d’una era industrial i capitalista completament salvatge que ens fa anar de
corcoll, respirant una tensió absoluta durant tota l’estona i que fa que Brass
sigui un repte brutal que només pot provocar un rebuig total o una adoració
incondicional. A quina banda hi sereu vosaltres? Només us puc dir que heu de
fer un parell de partides a l'obra de Martin Wallace abans de decantar-vos cap
a una banda o altra, el joc és prou complex com per treure conclusions amb una
de sola.





