The Manhattan Project: Energy Empire (2016)
Vint punts al tauler personal! Déu-n'hi-do, això sí que és una bona manera de començar la partida, oi? El problema és que en quan comencem a jugar les quinze caselles que ens els proporcionen aniran quedant cobertes per llosetes amb pous de petroli i contaminació química o radioactiva i per tant el punts quedaran amagats i perduts. Per sempre? No, en podrem recuperar alguns si descontaminem el nostre medi ambient, és a dir si alliberem de fitxes de contaminació el nostre tauler personal, però aquesta tasca es farà difícil ja que sempre ens interessa generar el màxim d’energia i fer les dues coses compatibles serà un autèntic maldecap.
I per què volem aquesta energia? Doncs perquè el joc funciona amb un sistema de col·locació de treballadors no gaire habitual. Els divuit llocs disponibles no quedaran bloquejats com passa per exemple a l'Agrícola, sinó que tots hi podrem accedir però amb un cost diferent, el primer que hi vagi en tindrà prou amb un treballador, el segon haurà de posar un treballador i una energia, mentre que el tercer n'haurà d’afegir dues. Aquesta exigència la trobarem a les dues zones que hi ha al tauler principal, tant a les nou superiors on es compren les cartes, com a les inferiors, molt més flexibles, on podrem aconseguir materials, plantes energètiques, diners o comprar i vendre.
Això farà que a llocs com ara el que ens permet aconseguir daus, veuran créixer les piles formades per l’energia i treballadors fins a unes alçades considerables, ja que els daus són bàsics per aconseguir la tant preuada energia.
Quins daus hi trobarem? Doncs cinc, corresponents al carbó, el petroli, l’energia d’origen hidràulic o geotèrmic, el solar-eòlic i el nuclear. Alguns com el verd, corresponent al solar-eòlic no generaran contaminació, però proporcionaran poca energia, mentre que d’altres com el groc, associat a la producció d’origen nuclear, seran increïblement eficients però amb una contrapartida ben negativa, una contaminació alta i de difícil erradicació. Un fets que s'justen força a la realitat de les fonts esmentades.
El joc de Tom Jolly i Luke Laurie funciona amb torns sense rondes, fet que té dues conseqüències importants, la bona, que el fa extremadament àgil, la no tan bona perquè pot arribar a ser força emprenyadora, és que en no haver final de ronda i per tant neteja del tauler, amb alliberament de totes les posicions augmenta força el patiment. Aquí no caldrà lluitar per la primera posició per tal d'assegurar-nos aquell lloc que ens interessa, sinó que ens haurem de carregar de paciència i esperar a que aquella maleïda pila formada per tres energies i un treballador desaparegui fent que l’acció sigui per fi al nostre abast.
Barcelona (2023)
Una primera partida de Barcelona pot resultar aclaparadora. Començarem amb un set up força llarg, l’explicació tampoc serà curta i un cop ens posem a jugar la quantitat d’opcions i accions també serà considerable. Per tant, estarem disposats a fer-hi una segona partida? Sí, sense cap mena de dubte, segons anem avançant en el joc anirem descobrint que la gran quantitat de recursos diferents: edificis modernistes, tauler auxiliar de panots, tracks al tauler personal, track de Cerdà, llosetes de modernisme, rajoletes de Sagrada família, carrers, cruïlles, tramvia... no ofeguen, sinó que ens obren un gran ventall de diferents estratègies per aconseguir avançar en el joc. Anirem fent punts sense adonar-nos, els combos s’acumularan, i allò que ha començat de forma feixuga acabarà amb un «Ja s’ha acabat la partida? No pot ser, el final es dispara massa ràpidament.
Com s’ha produït aquest miracle? Una explicació és la gran quantitat de coses a fer a cada torn. En situarem en una cruïlla i podrem fer les accions que trobarem a les coordenades tant vertical com horitzontal del punt triat, tot allò que fem ens donarà recursos i punts, alguns immediats, mentre que d’altres no es comptaran fins al final de la partida.
Després passarem a fer edificis, més punts encara, per fer-los haurem de comptar amb un número i tipologia determinada de ciutadans al tauler, i aquí se’ns presenta un bon dilema, cada cop que jo posi ciutadans miraré de fer una construcció, però els que restin al tauler poden afavorir que el següent jugador ho faci a un nivell superior i que per tant obtingui més beneficis dels que hem aconseguit nosaltres. Aquesta jugada enverinada també la trobem als carrers, si jo en poso aconsegueixo punts, però si un altre continua allargant el carrer que jo he començat encara aconseguirà més punts, perquè puntuarà en funció de la llargada del carrer. Tenim per tant que el clàssic ser o no ser es converteix aquí en un construir o no construir, que ens farà pensar molt cadascuna de les nostres accions.
També haurem d’anar amb compte amb el track d’Ildefons Cerdà, densificar les illes de cases, alterant la idea inicial de l’urbanista pot fer que el factor multiplicador sigui zero... i tots sabem que passa quan multipliquem qualsevol valor per aquesta xifra, en canvi si som respectuosos amb els seu projecte podem arribar a quadruplicar els punts obtinguts en acabar cadascuna de les tres seccions de ciutadans que marquen les puntuacions intermèdies.
Quina mena de joc tenim doncs al davant? Un d’elegant simple de regles però exigent pel que fa a les estratègies, con un escacs, un go o un concordia? No, ni de bon tros. Tenim un joc barroc, carregat... però tots sabem que una obra barroca pot ser tan admirable i bella com una de clàssica, les columnes del Partenó són elegants i imponents, però la columnes de Bernini al Vaticà també són art amb majúscules. Cap sorpresa tenint en compte que l’autor dels joc és Dani Garcia el creador d’Arborea, Daitoshi i El Valle de los Molinos, obres que fan que a hores d’ara sigui possiblement el creador català més internacional.
.jpeg)
