Ressenyes: 5 Pepinos, Llépol, Manhattan, Roll Player

5 Pepinos

Quan sentin la paraula cogombre o el seu diminutiu cogombrets pensen immediatament en frescor, amanides, gaspatxo, tapes... I no anem gaire desencaminats perquè estem davant d’un joc totalment estiuenc, perfecte per campings, platges o piscines. 7 cartes per jugador, el mecanisme tradicional dels jocs de bases i 7 rondes on no té importància qui guanya les sis primeres, perquè el que realment compta és intentar no tenir la carta més alta a la darrera, ja que qui la tingui es quedarà uns quants dels bonics cogombrets que formen part del joc (exactament tants com a la imatge que figuri a la seva carta) i penseu que quan arribem a 5 estem eliminats. Per tant en aquesta cas i malgrat la frescor associada al vegetal intentarem fugir-ne d’ell com de la pesta.

Llépol

Un joc «gamberro», aquesta seria la millor definició del joc de Joan Marc Clofent, ja que les accions desencadenades per les cartes d’expressions permeten capgirar la partida a cada segon: ara et robo dues cartes, ara en robo una a cada jugador, ara les passem al jugador de l’esquerra, ara et robo un client, ara no pots jugar durant un torn... Tot plegat li dóna un dinamisme impressionant a la partida, fet que unit a les divertides expressions pròpies del llenguatge popular de les terres de l’Ebre i les originals il·lustracions de les cartes fa que el Llépol sigui un joc molt indicat per persones que no entrarien a un joc de taula ni lligades a una cadira, ja que qui es pot negar a participar en un joc breu, divertit, esbojarrat i simpàtic?

Manhattan

Manhattan és un joc amb uns quants trumfos a la seva mà. La primera és la senzillesa i brevetat de les regles, 3 pàgines ben justetes, que si traiem les il·lustracions es queden en no res. Els materials? Noranta-sis blocs de construcció de quatre mides diferents, 24 per jugador, i aquí rau el segon punt positiu... Perquè, qui no ha apilat cubets de colors quan era un marrec que ben just caminava? I el tercer, però no per això el menys important, la possibilitat continua de robar el control dels edificis en posar-ne sobre d’un que pertany a un altre jugador una peça nostra. Tenim per tant unides senzillesa, bellesa formal de les construccions i interacció constant carregada de tanta mala intenció com vulgueu. Una combinació que fa impossible negar-se a fer una partida d’aquest joc i que justifica plenament l’Spiel des Jahres que va guanyar l’any 1994.

Roll Player

Força, destresa, constitució, intel·ligència, saviesa i carisma són termes ben coneguts per tots els jugadors de rol ja que determinen les capacitats que tindrà un personatge per enfrontar-se a les diverses aventures que li tocarà viure. A Roll Player cada jugador tindrà una de les típiques races que habiten el món de D&D i haurà d’intentar crear el seu personatge ajustant els valors de les sis característiques esmentades als números indicats a la seva carta de classe.
Això suposarà que haurà de combinar els 18 daus que anirà obtenint al llarg de cadascuna de les rondes de forma i manera que la suma dels valors dels tres que assigni a cada filera coincideixi amb el valor exigit de l’atribut corresponent, sense quedar-se curt ni passar-se.
Com podeu veure el joc és en realitat una gestió de daus, ja que a banda de combinar-los per aconseguir els números desitjats, haurem de vigilar també la seva distribució de colors per tal de complir la pauta que ens ha marcat la nostra carta de transfons. Si a més a més afegim que la col·locació d’un dau a cadascuna de les sis fileres d'atributs pot desencadenar una acció extra com ara canviar la cara actual per la contraria, rellançar-lo o incrementar o decrementar el seu valor, queda molt clar que la creació del personatge és només una excusa per a resoldre un puzle/sudoku ben interessant, que està més a prop del Sagrada que d’un autèntic joc de rol.