dimarts, 1 de març de 2022

Ressenyes: La noche que cayo Pompeya, 1923 Cotton Club, Tyrans of the underdark, Istanbul - el juego de dados i Obsession

La noche que cayo Pompeya

La Noche que cayo Pompeya és un joc que ens porta des de la tranquil·litat i l’anar fent de la fase inicial fins a un final ben dramàtic i carregat de tensió on, o correm de valent, o els nostres ciutadans hi deixaran les seves vides sota la lava i les cendres llençades pel Vesuvi. Començarem ben xino-xano repoblant la ciutat i ho farem tot seguint les indicacions de les cartes d’edifici. El primer canvi de fase es produirà quan aparegui la primera carta de volcà, el ritme passarà a ser més ràpid... i maligne. Ara podrem posar més ciutadans a cada torn, però si apareix una carta d’Omen agafarem un ciutadà d’un altre jugador i el llençarem al volcà, una decisió que ajuda a fer amics. Volíeu interactivitat? Doncs aquí la teniu. I encara s’enredarà més la troca quan aparegui la segona carta de volcà. A partir d’aquest moment les caselles s’aniran cobrint de lava, una decisió que ens permetrà eliminar més ciutadans dels altres jugadors, és a dir que encara hi haurà més mala intenció. Com podeu veure un joc ben tranquil, amigable i totalment cooperatiu.


1923 Cotton Club

Cartes de millora, de gangster, de contraban, d’artista, de celebritat... Sí, estem davant d’una bona recreació de l’època daurada del gangsterisme durant la llei seca. Per sobreviure i prosperar haurem de prendre moltes decisions. Agafar armes per facilitar el contraban i guanyar diners de forma ràpida i fàcil? Augmentar la criminalitat i millorar la influència per atreure personatges famosos al meu club? Ser un ciutadà  força honrat (mai ho serem del tot en aquest joc) i intentar captar els clients amb bona música i una mica d’aquest licors prohibits? Cotton Club ens planteja contínuament dilemes on la moralitat i les possibilitats de guanyar la partida no van gaire lligades. Tota decisió por tenir conseqüències positives i negatives. Mes pistoles facilitaran el contraban i guanys ràpids, però també ens faran pujar al track de criminalitat i això ens pot fer perdre punts.


Estem davant d’un joc de col·locació de treballadors que des del primer moment es converteix en una cursa on tot és vàlid per tal d’aconseguir atreure celebritats als nostre club. Les cartes que haurem d’agafar per assolir aquesta finalitat ens obligaran a tenir un peu a cada banda de la línia que separa el bé del mal. Capa quina banda et decantaràs més serà la teva decisió personal.

Tyrans of the underdark

Un tauler on predominen absolutament els grisos i els negres no sembla que hagi de ser gaire engrescador, però en aquest cas austeritat i foscor són dos elements que ajuden a entrar en el tenebrós món on es desenvolupa el joc. Un món amb sacerdotesses, nobles, soldats, guàrdies, espies, proscrits bojos, assassins... i amb localitzacions de noms impronunciables com ara Ss’zuraass’nee,  Menzoberranzan o Jhachalkhyn. En resum el món dels drows, els elfs obscurs. Un món on haurem d’expandir-nos i conquerir per tal d’assegurar-nos la majoria i si és possible l’exclusivitat. La manera d’aconseguir-ho serà fent ús de les nostres tropes, tropes que podrem desplegar fent ús de les 100 cartes de personatges i 160 cartes de mercat que formen el joc. De les segones, formades per quatre grups de 40, només farem servir dos dels grups, és a dir 80, en cada joc, o sigui que tenim la variabilitat assegurada. Si a això afegim la gran interactivitat entre les jugadors amb continus enfrontaments veiem que ens trobem d’un joc que podem treure a taula força vegades sense caure en l’avorriment o el mode pilot automàtic.

 

Istanbul - el juego de dados

Istanbul - el juego de dados és una simplificació d'Istanbul, joc guanyador del Kennerspiel des Jahres l'any 2014. Aquesta reimplementació ens ofereix un nou producte més ràpid, lleuger i amable, però que conserva també part de la tensió del seu germà gran, i ho fa combinant l'atzar i la cursa. El primer ve determinat per 5 daus que ens podran proporcionar quatre recursos diferents, monedes o cartes, en funció del resultat obtingut a la tirada. La segona, pel fet de que guanya la partida el primer a aconseguir 5 robins, i és en aquests robins on rau una de les parts més interactives i amb més pressió del joc, ja que cada pedra costa més d'aconseguir que l'anterior i per tant cal espavilar-se i aconseguir-les quan abans millor.

 

D'altres elements del joc com ara els vidres, que permeten repetir les tirades. Les rajoletes de mesquita que ens poden proporcionar més daus, ingressos o materials i les cartes de basar que poden afavorir tant a a qui les treu com a tots els jugadors, contribueixen també a fer-ne d'aquesta versió un joc prou interessant com per ser vàlid per a jugadors de nivells ben diferents.

Obsession

Majordoms, governantes, valets, grans residències envoltades de jardins... Quatre famílies d'alt nivell social a la recerca de diners i reconeixement, objectius que intentaran aconseguir millorant les seves propietats i convidant a personatges ben diversos. Alguns ens aportaran prestigi i guanys econòmics, però també ens trobarem d'altres que no ens afavoriran gaire, marmanyeres, joves més escurades que una rata, autèntics bandarres que es creuen que els diners familiars són una butlla que els autoritza a fer qualsevol mena de malifeta... Obsession és una pintura acurada, detallista i perfecta de l'alta societat victoriana. Un retrat fidel que ens fa reviure intensament les ambicions i esperances de la "gentry" d'aquella època.


Al joc haurem de mirar de combinar de la millor manera possible les cartes de personatges, les localitzacions que ens permeten fer les diverses accions i els membres del servei. Una planificació poc acurada ens pot impedir fer una acció perquè no disposem d'aquell jove, aquella dama o aquell servent que és indispensable per realitzar-la. Els diners tampoc no seran sobrers, ja sabem que de vegades les gran mansions oculten més misèria que opulència. Si a sobre hem de batallar pels punts de prestigi, ampliar el cercle de convidats i entabanar a la parella casadora podem imaginar-nos que ens trobem davant d'un joc tant bo com complex i que es mereixedor, tant pel que fa a les formes com a les mecàniques, al qualificatiu d'elegant.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.