A les jornades del Club Diògenes que es van celebrar el 16 de juny, vaig tenir l’oportunitat de jugar a l’Space Opera sota la direcció d’un dels seus creadors, el David Martínez, amb qui, a més, vaig tenir l’ocasió de parlar i aprendre alguna cosa al voltant de la creació de jocs tot comentant la seva experiència personal. David transmet passió per la seva criatura, la qual es nota que ha sigut dissenyada amb afecte i dedicació. Més de tres anys de testeig en fires i jornades ho corroboren.
Es tracta d’un joc de cartes d’estratègia i gestió de recursos per a entre dos i quatre jugadors. Com el títol deixa clar des de bon inici, el joc ens convida a aventurar-nos en un univers ple de galàxies amb l’objectiu de colonitzar-les i garantir la supervivència i supremacia de la pròpia espècie. El ventall d’estratègies possibles és ampli: fer créixer la població, assolir un major desenvolupament tecnològic, i/o conquerir militarment les altres races. Amb clares referències a clàssics de la ciència-ficció, cadascuna de les espècies gaudeix d’un tret distintiu que li confereix algun avantatge en alguna d’aquestes estratègies.
El torn d’un jugador consisteix en fer un salt espacial a algun punt de la galàxia, on els nous assentaments faran créixer la població, recaptar impostos i obtenir una carta de recurs. Amb aquests mitjans haurem de decidir si volen utilitzar-los per entrenar població civil i convertir-la en tropes militars d’assalt planetari, desenvolupar tecnologies (com ara la construcció de naus espacials, la millora d’equipaments que incrementin la capacitat ofensiva i defensiva de la nostra civilització, o la capacitat de curació), o també atacar a alguna altra espècie rival que es trobi a l’abast.
Per poder atacar a una civilització rival, cal tenir en compte que cal que estigui en el mateix sector de l’espai. Hi han quatre sectors, representats per quatre colors diferents, i cada galàxia pot pertànyer a un o varis sectors. Si la nostra civilització es troba en una galàxia ubicada en només un sector, llavors les probabilitats de poder atacar aquell torn a algun adversari es redueixen, però igualment les de ser atacat. I a l’inrevés, quan més sectors pertanyi la galàxia en que ens trobem, majors les possibilitats de poder atacar altres jugadors, i de ser atacat. El fet de que el joc no es desenvolupi sobre un mapa fixe, sinó a partir de cartes que es roben aleatòriament, incorpora un component de sort, no només en el fet de poder atacar quan ens convé o poder ser atacat quan gaudim de bones defenses, sinó també a l’hora de poder atacar a aquell rival desitjat, o de no ser atacat en moments de debilitat per algú que sí estigui en disposició. No sabria dir si es tracta d’un inconvenient del joc o d’una virtut. En qualsevol cas, la possibilitat de pactar amb altres jugadors, amb les dificultats i riscos normalment associats, és una via sempre disponible.
Continuant amb el tema de la conquesta, hi ha dos tipus de combats, planetaris (entre tropes militars) i entre flotes de naus espacials. Si no vaig extreure una lectura equivocada, mentre que el combat planetari serveix sobre tot per fer minvar el nombre de població civil de l’adversari (un dels elements que confereix punts de victòria), els atacs de flotes de naus espacials permeten reduir el nombre de tecnologies disponibles (un altre dels elements que puntua per guanyar la partida).
En qualsevol cas, al meu parer, un dels punts més forts del joc es troba en aquesta diversitat de possibles estratègies guanyadores i d’aspectes a gestionar: li confereix realisme i complexitat, però s’ha aconseguit sense que el joc perdi dinamisme. El torn de cada jugador és curt i els combats es resolen amb rapidesa.
La partida que vam jugar va ser a un únic maç compartit per a tots el jugadors, de manera que s’incrementa l’aleatorietat en la possibilitat de que els recursos o tecnologies que es van robant del maç s’avinguin amb el punt fort de cada espècie o l’estratègia escollida pel jugador. El jugador que va guanyar va aconseguir formar una flota de naus suficientment poderosa com per no ser derrotada o destruïda. Per un costat, pràcticament totes les tecnologies de naus espacials li van sortir amb ell; per un altre, la resta de jugadors no vam poder i/o saber parar a temps l’amenaça imbatible que va suposar. Una mica de sort i algunes dosis de negligència es van combinar. Per una altra banda, en David va comentar que el joc contempla l’opció de que cada jugador configuri el seu propi maç a partir d’una estratègia prèviament establerta. Sempre que els diversos maços estiguin ben dissenyats, sembla que el factor “sort” s’hagués de reduir, mentre que el grau de competitivitat hagués d’augmentar.
Joc recomanable, sens dubte. La sensació personal va ser de que el joc requereix de vàries partides per poder copsar-lo en tota la seva complexitat. El joc ha de guanyar encara més amb jugadors experts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.