dilluns, 5 de gener del 2026

Clasicos del Mazmorreo: La bellesa del retorn a l'essència del joc de rol

En una època on els jocs de rol sovint es multipliquen en complexitat, regles interminables i suplements que omplen prestatges, «Clasicos del Mazmorreo» de l'editorial Other Selves ens ofereix un refrescant viatge en el temps. Aquest adaptació del joc original en anglés «Dungeon Crawl Classics» és un homenatge deliberat i amorós als orígens del rol, capturant l'esperit d'aventura i imaginació que va fascinar la generació que va descobrir la primera edició de «Dungeons & Dragons» inspirada en la literatura de fantasia clàssica de l’època. Les fonts d’inspiració d’aquell rebesavi del jocs de rol van ser recollides a l’apèndix N del llibre de la primera guia del «Dungeon Master» de Gary Gigax i ara han servit d’inspiració per la creació d’aquest gran jocs de rol.


La major fortalesa de "Clásicos del Mazmorreo" rau precisament en allò que podria considerar-se el seu límit: el seu deliberat minimalisme. Aquest disseny intencionat aconsegueix diverses coses:


  • Inclusivitat: Qualsevol persona, independentment de la seva experiència prèvia en jocs de rol, pot comprendre les regles en una lectura ràpida. És perfecte per introduir nous jugadors al món del rol.

  • Agilitat narrativa: Amb tantes qüestions tècniques simplificades, el focus es desplaça naturalment cap a la història i la interpretació.

  • Creativitat sense llast: El jutge gaudeix d'una llibertat encomiable per crear aventures, monstres i escenaris sense haver de consultar complexes taules.

  • Retorn a l'essència: Jugar a "Clasicos del Mazmorreo" evoca la sensació d'aquelles primeres partides on tot era possible i la imaginació omplia els buits que les regles no cobrien. És un recordatori que el cor del joc de rol no està en els manuals, sinó en la història col·lectiva que es construeix al voltant d'una taula.


"Clasicos del Mazmorreo" no pretén ser el joc definitiu ni el més exhaustiu. És, en canvi, una porta oberta al món del rol, una eina accessible per a vetllades improvisades, i un homenatge ben executat a les arrels del gènere. Per als veterans, és una volta a casa. Per als nouvinguts, una invitació perfecta. I per a tots, un recordatori que, de vegades, menys és més, i que la màgia del rol sempre ha estat, sobretot, en la nostra capacitat col·lectiva per somniar.



dissabte, 22 de novembre del 2025

Ressenyes: Caylus 1303, Dungeon Raiders

Caylus 1303 (2019)

Actualitzar, optimitzar o descafeïnar? Què ha pretès William Attia en fer aquesta nova versió del seu joc més conegut i valorat? Si recollim les respostes d’un grup considerable de jugaires veurem que apareixen totes tres i tothom tindrà arguments per abonar la seva opinió, per tant el millor que podem fer és intentar una breu comparativa per tal de veure el canvis més importants entre l’una i l’altra.

Si comencem per l’estètica no hi ha color, l’antiga capsa i l’antic tauler pertanyen a aquest conjunt de jocs que podrien presentar-se amb moltes possibilitats d’èxit al concurs de joc més lleig de la història, però tothom té clar que l’important d’un joc no és l’embolcall exterior, sinó les seves mecàniques, el seu funcionament, allò que vivim i patim durant la partida.

L’antic Caylus era un joc angoixant, cada cop que posàvem un treballador havíem de pagar per fer-ho. Quan algú decidia passar rebia una moneda mentre que els que volien continuar n’havien de pagar i el preu s’anava incrementant a mesura que més jugadors decidien plegar. Ara les monedes han desaparegut i quan algú passa només s’incrementa el cost en treballadors, dos per acció en comptes d’un de sol.

Un altre punt que s’ha suavitzat fa referència al castell. Abans no contribuir a la seva construcció aportant un lot de tres productes suposava perdre punts, ara el rei és més tolerant i no ens castiga si no ho fem, sí que ens continua premiant però si li portem l’ofrena. Podríem dir que el monarca s’ha afegit a les noves pedagogies i per tant ha eliminat els càstigs i només conserva les recompenses.

I que ha passat amb les dues figures principals del joc el prebost i el bailiff (versió anglesa), bailli (versió francesa) que en una traducció creativa a l’espanyol passava a ser l'administrador en comptes de l’agutzil? El segon ha desaparegut, però es conserva el primer, per tant els amants de fer la guitza als companys de joc desplaçant-lo per tal d’inutilitzar algunes posicions podreu seguir gaudint d’aquest brètol a cavall.

I no serà aquesta l´única interacció agressiva del joc, si aconseguim el favor del rei en podrem fer una altra. La nova versió de Caylus ha afegit una sèrie de personatges que ens permeten realitzar accions extres o en potencien les que tenim i aquests personatges poden ser robats. N’hi haurà prou amb tenir content sa majestat per pispar-li el que ens interessi a un altre jugador.

I una darrera curiositat relacionada amb el nom de la nova versió, Caylus 1303. En una entrevista feta al seu autor va dir que aquest número era el resultat de sumar 14 anys a l’època en que es situava l’acció del joc original, 1289... i per què catorze anys? perquè és el període transcorregut entre l’aparició del Caylus original i aquesta remodelació que avui comentem.

Amb quin ens quedem doncs? Doncs farem un veredicte salomònic i direm que Caylus 1303 és un joc per al grup de tardes del nostre club, mentre que l'original és més adient pel grup que comença a jugar a les vint-i-una hores i alguns dies acaba passades les dues de la matinada.

Dungeon Raiders (2018)

Cinc passadissos, cinc nivells a explorar i a cada planta cinc masmorres, algunes ben obertes d’altres tancades amb pany i forrellat. Què s’amaga rere les gruixudes portes que no ens permeten veure l’interior? Espases, boles de vidre, torxes, monedes, pocions curatives... o monstres esgarrifosos que afegiran noves ferides a les que ja arrossegàvem abans d’entrar?

Cada jugador encarnarà un personatge amb habilitats diferents, però per apoderar-nos dels cobejats objectes que ens ajudaran en la nostra exploració dels lúgubres passadissos o per defensar-nos dels monstres sempre farem el mateix, treure una de les cinc cartes numerades d’u a cinc que tenim a la mà, les compararem amb les dels nostres companys i el resultat determinarà allò que passarà.

Guanyarem recursos en funció de l’ordre marcat pel valor de la carta que hem posat a taula, però compte! el joc té una mecànica diabòlica i a vegades no ser el primer pot ser força rendible, posem un exemple: juguem quatre persones i ens topem amb una habitació amb dos tresors, el primer amb quatre monedes, el segon amb dues. Tres jugadors moguts per l’ambició trien un número alt i posen la carta amb valor quatre, el darrer es conforma a treure un dos. Hi ha tres empatats amb la licitació més alta i per tant es repartiran les quatre monedes amb la qual cosa els pertocarà una a cadascú, mentre que el que només ha posat un dos es quedarà amb el segon tresor i per tant guanyarà dues monedes.

L’altra situació que ens farà patir serà l’enfrontament amb els monstres. Imaginem que necessitem una força de 12 per eliminar-lo, sóc un misèries i poso un dos, esperant que els altres companys treguin tresos i quatres, o fins i tot cincs per tal de combatre’l i jo em guardo la carta amb el cinc per les properes cambres... Clar que si no sumem 12 entre tots i jo trec la carta més baixa haurem perdut el combat i em tocarà rebre totes les ferides...

El rentat de cara que s’ha fet de la versió original de l’any 2011, suposa una doble millora, per una banda estètica i per l’altra, i això és més important, elimina la possibilitat de morir durant el joc, fet que implicava deixar al difunt fora de la partida. Ara tots aconseguim escapar i senzillament qui té més ferides queda eliminat del recompte final de punts.

En resum, Phil Walker-Harding ha renovat amb total encert un joc on la diversió, el mirar contínuament els companys per veure quines cartes queden a les seves mans, la malfiança i la mala baba s’equilibren a parts iguals i on guanyarà qui aconsegueixi sobreviure i hagi fugit de les masmorres amb el màxim de diners.

dimecres, 29 d’octubre del 2025

Festival TGNJuga 2025


En uns dies tindrà lloc l'esdeveniment lúdic de l'any a Tarragona, el TGN Juga, un festival que ja celebra la seva quarta edició amb molt bona salut i on cada any s'incrementa l'oferta lúdica buscant que tots els participants gaudeixin d'una bona estona. 

    • Horaris:
      • Dissabte, 8 de novembre, de 10:00 a 20:30
      • Diumenge, 9 de novembre, de 10:00 a 14:00
    • Lloc: Palau Firal de Tarragona (Davant l'estació de Renfe)

El Tarragona Juga no és només un festival lúdic, sinó que també és un punt de trobada per a totes les entitats de la nostra ciutat que estan vinculades a aquest món. Per aquest motiu, el Club Diògenes està encantat de participar-hi un cop més. Hem proposat un conjunt d'activitats per a tots els gustos. A més, hi portarem part de la ludoteca de l'associació i hi haurà socis disposats a assessorar-vos i explicar-vos els reglaments.

Aquestes son algunes de les activitats que hem preparat. Si esteu interessants a participar en alguna de les activitats cal que us hi apunteu enviant un correu electrònic a clubdiogenestarragona@gmail.com.

dimarts, 7 d’octubre del 2025

Ressenyes: Anno 1800, Nucleum

Anno 1800 (2020)

Una primera partida de Anno 1800 serveix per adonar-nos que el comerç i la col·laboració són imprescindibles per al progrés de les nostres societats. Anar cadascú a la seva, caure en l’autarquia, exigeix explorar molt sovint el vell món per tal de tenir prou terrenys on edificar les indústries, ja que en necessitarem un bon grapat per satisfer les nombroses i diverses demandes dels nostres conciutadans, i dedicar tants esforços a aquestes dues tasques, l'exploració i la construcció, alentirà el nostre desenvolupament fent gairebé impossible que l’ascensor social arribi al darrer nivell que ens permet aconseguir els capitalistes abans del final de la partida.

Pagesos, treballadors, artesans, enginyers, capitalistes inversors... En que consisteix el joc? Començarem amb 9 ciutadans, 4 pagesos, 3 treballadors i 2 artesans i un grapat d’indústries bàsiques impreses al nostre tauler personal que permetran que la nostra societat inicial tingui una vida sense mancances però també sense luxes. El productes que aconseguirem fàcilment com ara pa, cervesa, vestits, aiguardents, embotits... ens permetran satisfer les necessitats d’aquests primers ciutadans, fet que es traduirà en poder baixar les cartes que els representen i començar a aconseguir punts i d’altres avantatges com per exemple or, fitxes de comerç o la possibilitat de promocionar socialment, També però, poden aparèixer nous ciutadans amb noves exigències, més població, més demandes.

Aquests primers ciutadans aniran escalant posicions amb la intenció de convertir-se en enginyers o capitalistes, però cada esglaó pujat suposarà noves i més costoses demandes i aquí es començarà a complicar la nostra tasca de governants. Alguns productes no els trobarem a la nostra localització original, ni a les ampliacions del vell món i haurem d’explorar el nou món en busca de cafè, xocolata, canya de sucre o cautxú, i en fer-ho tornarem a incrementar el nombre de ciutadans (cartes) de la nostra societat, ara amb els procedents dels terrenys d’ultramar.

Aquestes exploracions ens demanaran, com és lògic, vaixells cada cop més potents, per tal de poder incrementar les nostres opcions comercials, fins i tot els haurem d’armar amb canons, demandes que plegades ens exigiran més fàbriques i més ciutadans.

El final de la partida es desencadenarà quan algú dels jugadors hagi satisfet les necessitats de tots els seus ciutadans, és a dir quan hagi aconseguit baixar totes les cartes. Per tant durant tot el joc viurem un conflicte entre dues accions totalment antagòniques, augmentar la nostra població (tenir cada cop més cartes) per tal de crear més industries i vaixells o aconseguir contenir-la (quedar-nos sense cartes) per tal d’acabar els primers i aconseguir els set puntets que dóna el fer-ho.

La suma del dilema creixement/finalització i el no treure els ulls dels taulers dels companys per tal de saber que tenen, que podem comprar i quantes cartes els hi queden faran que la tensió no baixi ni un sol segon durant les hores de joc i que per tant, malgrat la seva llargada, la creació de Martin Wallace basada en un joc d'ordinador d’Ubisoft no ens permeti ni un breu instant de relax o avorriment.

Nucleum (2023)

David Turczi, especialista en solitaris i Simone Luciani (Tzolkin, Marco Polo) han dissenyat un joc que podem qualificar sense cap recança d’excessiu. No és l’únic joc mereixedor d’aquest qualificatiu, molts jocs actuals podrien entrar en aquesta categoria, un altre exemple seria un altre dels grans èxits del mateix any, el 2023, Revive. Són grans jocs, però ho són en tots els sentits, en el nombre de components, en l’espai que ocupen a taula, en el temps de preparació i recollida i en l’estona que demana explicar les regles. Podríem dir que són jocs que pateixen el síndrome de creixement continu que també afecta els cotxes, on cada actualització d’un model suposa uns quants centímetres més de llargada i amplada, mentre les places de pàrquing, com les taules, no han canviat de mides.

El joc ens situa en un segle XIX fictici on l’urani es pot utilitzar ja com a combustible i ens marca com a objectiu desenvolupar una extensa xarxa elèctrica i construir edificis alimentats per l’electricitat que generarem a les nostres centrals (nucleums) a partir d’aquest mineral.

L’element bàsic del joc són unes rajoletes rectangulars que poden convertir-se en vies de tren, en aquest cas les perdem, o poden conservar-se i activar-se posant-les a la part superior dels nostres taulers personals, d’on les podrem recuperar durant la recàrrega, una acció que a banda de permetre’ns tornar-les a tenir a la nostra disposició ens donarà nous treballadors, diners i potser punts de victòria, depenen de la nostra posició als tres tracks corresponents.

Quines són les accions que ens permeten aquestes rajoletes? Doncs cadascuna ens permetrà fer-ne un parell: construir un edifici, una mina, instal·lar una turbina, incrementar algun dels tres tracks de producció, aconseguir una nova rajoleta o un contracte, obtenir fitxes d’assoliment o fer arribar l’energia als nostres edificis.

La dificultat del joc consistirà com fer-les servir per tal d’aconseguir el màxim de beneficis possibles i més d’un cop ens haurem de conformar a fer només una de les dues accions possibles, bé sigui perque ens falten diners, o treballadors, o la xarxa no arriba on voldríem o els colors dels extrems de les rajoletes no corresponen als de la ciutat que ens interessa. Tot un seguit de limitacions que fan que el tempos i l’ordenació siguin extraordinàriament importants.

En resum ens trobem davant d’un joc francament dur que tot i que pot recordar en algun moment Brass o Alta Tensión, és prou diferent de tots dos com per merèixer un lloc a la ludoteca de tots els que aprecien jocs difícils que demanen unes quantes partides per aconseguir valorar-lo en tota la seva magnitud.

dimarts, 9 de setembre del 2025

Tarracolúdica de Santa Tecla 2025

El Club Diògenes Tarragona convida a tothom a gaudir de la jornada de portes obertes que farem el pròxim dimecres 17 de setembre de 18 a 20:30 hores a la plaça Carles Llorach de Tarragona amb motiu de les festes de Santa Tecla de Tarragona.

Farem:

  • Jocs de Taula a la carta de la nostra ludoteca que compta a amb més de 100 jocs.

  • Partida de rol a BREAK!! Rescateu al príncep Taro d’un malvat drac robòtic.

  • Demostració de Kill Team, el joc de miniatures a escala d’escamot de l’univers de Warhammer 40.000.

Podeu reservar places per a la partida de rol i Kill Team escrivint-nos al nostre correu electrònic.

Jornada apta per a tots els públics. Els menors han d’estar acompanyats dels seus tutors.

 

Contacte i reserves: clubdiogenestarragona@gmail.com