Anno 1800 (2020)
Una primera partida de Anno 1800 serveix per adonar-nos que el comerç i la col·laboració són imprescindibles per al progrés de les nostres societats. Anar cadascú a la seva, caure en l’autarquia, exigeix explorar molt sovint el vell món per tal de tenir prou terrenys on edificar les indústries, ja que en necessitarem un bon grapat per satisfer les nombroses i diverses demandes dels nostres conciutadans, i dedicar tants esforços a aquestes dues tasques alentirà el nostre desenvolupament fent gairebé impossible que l’ascensor social arribi al darrer nivell que ens permet aconseguir els capitalistes abans del final de la partida.
Pagesos, treballadors, artesans, enginyers, capitalistes inversors... En que consisteix el joc? Començarem amb 9 ciutadans, 4 pagesos, 3 treballadors i 2 artesans i un grapat d’indústries bàsiques impreses al nostre tauler personal que permetran que la nostra societat inicial tingui una vida sense mancances però també sense luxes. El productes que aconseguirem fàcilment com ara pa, cervesa, vestits, aiguardents, embotits... ens permetran satisfer les necessitats d’aquests primers ciutadans, fet que es traduirà en poder baixar les cartes que els representen i començar a aconseguir punts i d’altres avantatges com per exemple or, fitxes de comerç o la possibilitat de promocionar socialment, També però, poden aparèixer nous ciutadans amb noves exigències, més població, més demandes.
Aquests primers ciutadans aniran escalant posicions amb la intenció de convertir-se en enginyers o capitalistes, però cada esglaó pujat suposarà noves i més costoses demandes i aquí es començarà a complicar la nostra tasca de governants. Alguns productes no els trobarem a la nostra localització original, ni a les ampliacions del vell món i haurem d’explorar el nou món en busca de cafè, xocolata, canya de sucre o cautxú, i en fer-ho tornarem a incrementar el nombre de ciutadans (cartes) de la nostra societat, ara amb els procedents dels terrenys d’ultramar.
Aquestes exploracions ens demanaran, com és lògic, vaixells cada cop més potents, per tal de poder incrementar les nostres opcions comercials, fins i tot els haurem d’armar amb canons, demandes que plegades ens exigiran més fàbriques i més ciutadans.
El final de la partida es desencadenarà quan algú dels jugadors hagi satisfet les necessitats de tots els seus ciutadans, és a dir, hagi aconseguit baixar totes les cartes. Per tant durant tot el joc viurem un conflicte entre dues accions totalment antagòniques, augmentar la nostra població (tenir cada cop més cartes) per tal de crear més industries i vaixells o aconseguir contenir-la (quedar-nos sense cartes) per tal d’acabar els primers i aconseguir els set puntets que dóna el fer-ho.
La suma del dilema creixement/finalització i el no treure els ulls dels taulers dels companys per tal de saber que tenen, que podem comprar i quantes cartes els hi queden faran que la tensió no baixi ni un sol segon durant les hores de joc i que per tant, malgrat la seva llargada, la creació de Martin Wallace basada en un joc d'ordinador d’Ubisoft no ens permeti ni un breu instant de relax o avorriment.
Nucleum (2023)
David Turczi, especialista en solitaris i Simone Luciani (Tzolkin, Marco Polo) han dissenyat un joc que podem qualificar sense cap recança d’excessiu. No és l’únic joc mereixedor d’aquest qualificatiu, molts jocs actuals podrien entrar en aquesta categoria, un altre exemple seria un altre dels grans èxits del mateix any, el 2023, Revive. Són grans jocs, però ho són en tots els sentits, en el nombre de components, en l’espai que ocupen a taula, en el temps de preparació i recollida i en l’estona que demana explicar les regles. Podríem dir que són jocs que pateixen el síndrome de creixement continu que també afecta els cotxes, on cada actualització d’un model suposa uns quants centímetres més de llargada i amplada, mentre les places de pàrquing, com les taules, no han canviat de mides.
El joc ens situa en un segle XIX fictici on l’urani es pot utilitzar ja com a combustible i ens marca com a objectiu desenvolupar una extensa xarxa elèctrica i construir edificis alimentats per l’electricitat que generarem a les nostres centrals (nucleums) a partir d’aquest mineral.
L’element bàsic del joc són unes rajoletes rectangulars que poden convertir-se en vies de tren, en aquest cas les perdem, o poden conservar-se i activar-se posant-les a la part superior dels nostres taulers personals, d’on les podrem recuperar durant la recàrrega, una acció que a banda de permetre’ns tornar-les a tenir a la nostra disposició ens donarà nous treballadors, diners i potser punts de victòria, depenen de la nostra posició als tres tracks corresponents.
Quines són les accions que ens permeten aquestes rajoletes? Doncs cadascuna ens permetrà fer-ne un parell: construir un edifici, una mina, instal·lar una turbina, incrementar algun dels tres tracks de producció, aconseguir una nova rajoleta o un contracte, obtenir fitxes d’assoliment o fer arribar l’energia als nostres edificis.
La dificultat del joc consistirà com fer-les servir per tal d’aconseguir el màxim de beneficis possibles i més d’un cop ens haurem de conformar a fer només una de les dues accions possibles, bé sigui perque ens falten diners, o treballadors, o la xarxa no arriba on voldríem o els colors dels extrems de les rajoletes no corresponen als de la ciutat que ens interessa. Tot un seguit de limitacions que fan que el tempos i l’ordenació siguin extraordinàriament importants.
En resum ens trobem davant d’un joc francament dur que tot i que pot recordar en algun moment Brass o Alta Tensión, és prou diferent de tots dos com per merèixer un lloc a la ludoteca de tots els que aprecien jocs difícils que demanen unes quantes partides per aconseguir valorar-lo en tota la seva magnitud.
