Ressenyes: Apiario

Apiario (2023)

Al joc de Connie Vogelman unes abelles extremadament intel·ligents s’han convertit en les noves mestresses de la galàxia. Protegides per les seves escafandres, per tant sembla que han canviat la respiració traqueal per la pulmonar, es llencen a l'exploració d’uns planetes amb noms tan curiosos com ara Aurale, Saxifra, Malva o Curbita. Bé aquest és el tema del joc, que com a mols altres euros està totalment posat amb calçador, per tant millor ens centrem en el seu funcionament i en els elements que el fan destacable i interessant.

Les nostres abelles resulten ser uns híbrids de meeples i daus, ja que el seu cos té la forma d’aquest poliedre i a quatre de les seves cares hi apareixen els números d’u a quatre. Aquest valor i la seva manera de variar seran els punts més originals del joc.

Quan comencem la partida els insectes arrencaran amb valors entre 1 i 2 i per tant tindran un seguit d’accions molt limitades, un cop feta l’acció i suposo que gràcies a l’experiència acumulada, com els hi passa als nans exploradors del Caverna, incrementaran en 1 aquest valor i així fins arribar a quatre. Quan això passi podran fer un última acció i entraran en un merescut descans, una hibernació que els hi representarà tornar al seu valor inicial.

El número actiu a cada moment determinarà la distància que podran recórrer en el seu desplaçament per la galàxia, les rajoletes de progrés que són al seu abast o el número de vegades que podran fer un intercanvi a la zona de conversió, tot i que aquesta afirmació és parcialment falsa ja que a dues zones del tauler, explorar i progressar, el valor de l’acció vindrà determinat per la suma dels números que presentin les abelles presents, avantatges de ser animalons gregaris. És a dir que si un insecte d’un altre jugador té un 3 i jo m’hi poso a l’espai que hi ha al costat o a sobre amb una abella de valor 2, podré fer una acció de valor 5, és a dir desplaçar-me cinc vegades per tal d’arribar a un planeta o bé agafar una rajoleta de la tercera columna, la que demana un cinc per tal de tenir-la a l’abast.

Les abelles de valor quatre seran les úniques que podran accedir a Gravar i a Investigar, dues de les accions més interessants ja que em permeten aconseguir cartes de llavor o rajoletes de gravat i tant les unes com les altres poden proporcionar un bon grapat de punts al final de la partida. Per triar qualsevol de les altres quatre accions (explorar, progressar, augmentar o convertir) qualsevol valor serà vàlid, tot i que fer servir una apis mellifera experta sempre ens aportarà alguna cosa extra La partida exigirà doncs una bona planificació que ens permeti aprofitar en cada moment de la millor manera possible la força dels nostre himenòpters. També haurem de mirar contínuament que han posat els nostres adversaris per aconseguir la suma que ens interessi, vigilar de no quedar-nos sense les criatures alades, tot i que si badem i això passa en podrem recuperar una de nivell u, combinar les rajoletes de recursos i puntuacions de forma òptima i no oblidar-nos del favor de la reina que potser, potser, pot donar-nos la victòria final quan sumem tots els punts.

Clasicos del Mazmorreo: La bellesa del retorn a l'essència del joc de rol

En una època on els jocs de rol sovint es multipliquen en complexitat, regles interminables i suplements que omplen prestatges, «Clasicos del Mazmorreo» de l'editorial Other Selves ens ofereix un refrescant viatge en el temps. Aquest adaptació del joc original en anglés «Dungeon Crawl Classics» és un homenatge deliberat i amorós als orígens del rol, capturant l'esperit d'aventura i imaginació que va fascinar la generació que va descobrir la primera edició de «Dungeons & Dragons» inspirada en la literatura de fantasia clàssica de l’època. Les fonts d’inspiració d’aquell rebesavi del jocs de rol van ser recollides a l’apèndix N del llibre de la primera guia del «Dungeon Master» de Gary Gigax i ara han servit d’inspiració per la creació d’aquest gran jocs de rol.

La major fortalesa de "Clásicos del Mazmorreo" rau precisament en allò que podria considerar-se el seu límit: el seu deliberat minimalisme. Aquest disseny intencionat aconsegueix diverses coses:

• Inclusivitat: Qualsevol persona, independentment de la seva experiència prèvia en jocs de rol, pot comprendre les regles en una lectura ràpida. És perfecte per introduir nous jugadors al món del rol.

• Agilitat narrativa: Amb tantes qüestions tècniques simplificades, el focus es desplaça naturalment cap a la història i la interpretació.

• Creativitat sense llast: El jutge gaudeix d'una llibertat encomiable per crear aventures, monstres i escenaris sense haver de consultar complexes taules.

• Retorn a l'essència: Jugar a "Clasicos del Mazmorreo" evoca la sensació d'aquelles primeres partides on tot era possible i la imaginació omplia els buits que les regles no cobrien. És un recordatori que el cor del joc de rol no està en els manuals, sinó en la història col·lectiva que es construeix al voltant d'una taula.

"Clasicos del Mazmorreo" no pretén ser el joc definitiu ni el més exhaustiu. És, en canvi, una porta oberta al món del rol, una eina accessible per a vetllades improvisades, i un homenatge ben executat a les arrels del gènere. Per als veterans, és una volta a casa. Per als nouvinguts, una invitació perfecta. I per a tots, un recordatori que, de vegades, menys és més, i que la màgia del rol sempre ha estat, sobretot, en la nostra capacitat col·lectiva per somniar.